Diumenge vaig anar al funeral de la meva tieta d'Esterri,
per fí ha descansat, després de patir un càncer que l'ha tingut hospitalitzada més de tres mesos a Sant Pau.
Ara no voldria només assenyalar la dedicació i abnegació amb que l'han cuidat els seus fills i joves durant aquestos dies, sino la importància i significació de la seva falta.
La tieta Maria, com també la meva altra tieta Rosita d'Estaón, representa perfectament les virtuts de la dona pallaresa, sempre ha estat el pal de paller de casa, ha treballat per mantenir la famil·lia unida i sobre-tot ha estat l'oli que engreixava les relacions amb el reste de la comunitat.
Com deia el meu cosí Balbino, sempre tenia un record pels parents i veins, heu d'anar a enterro a Servi, o a València o a Sorpe...
El dissabte i el diumenge al matí vaig pasar-lo amb la famil.lia, regirant vells albums de fotografies i plorant els records que ens afloraven a la memòria. Ara ja no vull plorar més, vull recordar sobre tot el seu somriure i la seva alegría que omplia la botiga de llum, encara que a fora estés plovent, les bosses de carreretes assecades que havía anat a collir als prats o els pots de flor de camomilla que no tenen rés a veure amb les raquítiques bossetes que pots comprar al super i més que tot els fruits secs que mels portaves ja trencats, perque ja se sap que els joves no menjeu per que no teniu temps de res.
Gràcies per ensenyar-me el valor de les coses petites.
JM
No hay comentarios:
Publicar un comentario